Fracesc Basco Gracià, presenta hoy su libro: SANT JAUME HILARI, UN ASESINATO LEGALIZADO

DestacadoFracesc Basco Gracià, presenta hoy su libro: SANT JAUME HILARI, UN ASESINATO LEGALIZADO

Apreciados amigos/as: Me complace informaros que el día 21 del presente mes de junio, a las 19:30 horas, en la Cámara de Comercio de Tarragona, presentaré, Dios mediante, el libro SANT JAUME HILARI, UN ASESINATO LEGALIZADO, Hermano de las Escuelas Cristianas, víctima de la persecución religiosa (1936-1939), inmolado en Tarragona el 18 de enero de 1937 y canonizado en Roma el 21 de noviembre de 1999, por san Juan Pablo II. Sería un honor para mí contar con vuestra presencia.

Saludos.

Paco Basco.

sjhualport

 

SANT JAUME HILARI indice libro

EL SANT ENTERRAMENT, SIMBOL I VÍCTIMA DE LA PERSECUCIÓ RELIGIOSA

EL SANT ENTERRAMENT, SIMBOL I VÍCTIMA DE LA PERSECUCIÓ RELIGIOSA

LA PROCESSÓ DEL SANT ENTERRAMENT A TARRAGONA

SIMBOL I VÍCTIMA DE LA PERSECUCIÓ RELIGIOSA

proc1

Portada del llibre inèdit

La Setmana Santa de Tarragona és la major celebració religiosa en dignitat d’entre totes les festes de la ciutat. És una de les més arrelades de la devoció cristiana tarragonina. Noproc2 és un espectacle folklòric, és una autèntica manifestació de fe. És la nostra festa  més ascètica, solemne i transcendent. La tradició i la religiositat es fonen i mantenen viva la seva solemnitat excepcional. És una celebració mística, austera i silenciosa que surt, espontània, dels sentiments més íntims del poble cristià. Les pedres mil·lenàries de la ciutat han estat testimoni silenciós de la devoció d’un poble, traspassada de generació en generació. Ni les guerres, ni l’odi a la fe cristiana, ni les destruccions, ni les persecucions, ni les immolacions de sacerdots, religiosos y seglars han pogut destruir el sentiment més pregon d’un poble que estima, perdona, treballa i avança sense rancúnia fent del llavis pregària i donant-se les mans. (En la imatge, l’índex del llibre inèdit).

Aquella ciutat de capellans, militars i funcionaris s’ha convertit en una metròpoli moderna i acollidora que ha conservat, potenciat i modernitzat la seva essència cristiana. Els dies sants a la ciutat es respira pau, recolliment, contemplació, serenitat. Surten dels nostres cors els primers brots de primavera; és la vida que brolla renovada i ens infon una nova esperança; és la tradició que torna en el record fidel a la nostra fe i als nostres avantpassats. L’expressió més genuïna d’aquests dies és la processó del Sant Enterrament, el Divendres Sant. Tots ens interroguem pels misteris, que passen en silenci, pels homes i dones que s’amaguen sota les caputxes de les vestes, pels penitents… Qui són què pensen, perquè hi van, quin és el seu penediment, quina la seva pregària…?  S’han despullat, també, de les seves vestidures mundanes?  I els que estan d’espectadors, miren y callen; en els seus ulls s’esbrina un sentiment de respecte, serenor y complicitat.

Però més enllà dels milers de persones que hi participen i venen a veure-la, la Setmana Santa tarragonina es una manera senzilla i profunda de viure la fe en un ambient de serenor, en un aire de recolliment, de meditació profunda y de sincera pregària. És una manera bonica d’entendre i viure la ciutat, entre la tradició i la religiositat.

Ara fa vuitanta anys, la Segona República i alguns tarragonins anomenats progressistes i anticlericals van fer tot el possible per fer-la desaparèixer. Era una tradició medieval que calia eliminar. Heus aquí la història que ara uns amaguen i altres falsifiquen: 

ANY 1931

Els Antics Alumnes de La Salle incorporen a la processó  el pas de la Presa de Jesús, popularment anomenat “El petó de Judes”, obra de Josep Llimona, que li havia estat encarregada el 1928. Només va sortir l’any 1931 i el 1935. El dia 12 de maig, l’Associació va fer lliurament del pas al cardenal  Vidal i Barraquer. Per conflictes amb l’arquebisbat, els Natzarens renunciaren a fer el Via Crucis. Jujol dirigeix la reforma del Sant Sepulcre. El 22 d’abril, la Junta directiva dels Natzarens acorda suprimir la paraula “Reial” del nom de l’entitat.

ANY 1932

Es torna a fer la processó de la Santa Espina per dins la Catedral, cosa que no es feia des del segle XVIII. La raó va ser la situació d’inseguretat regnant, que obliga a fer les processons dins dels temples.

ANY 1933

El Divendres Sant cau en 14 d’abril, aniversari de la implantació de la Segona República, per la qual cosa no es fa la processó al carrer.

ANY 1934

Tampoc es fa la processó.

ANY 1935

Aquest any si que hi va haver processó i en ella hi va desfilar, per única ocasió a la història, el misteri del Crist de la Humiliació, de Garrigós. Després de la persecució religiosa, el mateix artista es va oferir per fer de nou aquest pas i el de la Soledat, però es posà malalt i l’obra no es va poder dur a terme.

ANY 1936

La processó va ser suspesa a l’exterior del temple per ordre governativa. Es va celebrar a l’interior de la Catedral amb la sola participació del Sant Crist de la Sang i el Sant Sepulcre, que va ser portat per quatre agremiats. Seria la darrera ocasió que, en les celebracions de la Setmana Santa apareixeria la talla del Sant Crist de la Sang, de Benet Baró. La Setmana Santa de Tarragona va ser, de retruc, símbol i víctima de la persecució religiosa, com a conseqüència de la guerra civil (1936-1939), el saqueig, la destrucció i el menyspreu per part dels qui enlairaven banderes revolucionaries i proferien crits antireligiosos.

L’Església hagué de passar pel seu pitjor episodi històric contemporani i la Setmana Santa de Tarragona no se’n lliurà ni de bon tros d’una sacsejada injusta i violenta, només comparables a la guerra del Francés, i abans, la guerra dels Segadors. A part dels innombrables màrtirs, entre congregants, sacerdots, religiosos o germans d’ordres i congregacions religioses, la destrucció planà sobre els símbols i l’art. Sobre les imatges, els retaules, els ornaments litúrgics i els temples  en sí mateixos recaigueren les ires ferotges d’una persecució injusta i inqualificable. La devastació fou tan gran que es perdé gairebé tot el ric patrimoni que, al voltant de la Setmana Santa de Tarragona, s’havia anat forjant els darrers segles. La llista que podem fer resulta d’una eloqüència esfereïdora: el passos, les imatges del Crist, els improperis, els vestuaris, tot va ser presa de les flames, davant mateix de les esglésies.

Desaparegueren completament: la imatge de la Verge de la Soledat; els dos passos de La Salle: l’Oració en l’hort i el Prendiment de Jesús, esculpit per Llimona: el Sant Crist de la Sang, esculpit per Benet Baró el 1617; el Pas de la Flagel·lació, de Campany; el Crist de la Humiliació, de Garrigós; el pas de l’Ecce Homo; la imatge de Jesús de Natzaret; el pas del Sant Enterrament; el Sant Sepulcre, a excepció de la imatge, i el pas de la Soledat, que tenia quatre figures. D’aquest pas només es salvà  un fragment del cap del Sant Crist.

Els vestits del armats sofriren pèrdues importants, però malgrat tot encara foren salvaguardats de la crema alguns objectes com els complements de cascs, escuts i armadures dels armats, que passaren la guerra en el local de la “Tau”, al Pla de la Seu.

Altres imatges procedents del món gremial o de les esglésies i parròquies en la Setmana Santa tenia una expressió notable remarcaren la pèrdua d’una talla del Sant Crist gòtica, que hi havia en la sagristia de l’església de Sant Llorenç, procedent de la Catedral, i les imatges de Sant Pere i Sant Andreu, de la capelleta votiva de la plaça de les Paixateries Velles.

Els temples patiren majoritàriament la destrucció del seu mobiliari litúrgic, però es mantingueren els edificis en usos de magatzems com esdevingué  amb les de Sant Agustí i Sant Francesc. Aquesta darrera servi de magatzem de fusta. De l’església de Natzaret es destrueix, antre altres objectes, el retaule principal i la imatge de Santa Marina, que es trobava a la seva capelleta votiva. De Sant Francesc es destrueix la talla del Sant Crist de l’Agonia, del segle XVIII, que sortia en els Via Crucis dels Natzarens fins a l’ermita de la Salut. Desapareix la bandera del Gremi de Pagesos, que contenia les imatges de Santa Magdalena i de Sant Llorenç, una a cada costat.

El 21 de juliol de 1936, els Germans de les Escoles Cristianes de La Salle abandonen el col·legi i es refugien en cases particulars. Aquell mateix jorn, al capvespre, és incendiat el convent de Santa Clara. Es produeix l’assalt del convent dels pares Carmelites. De les altres esglésies de la ciutat es respectaren els edificis, però es cremà el seu contingut en fogueres davant les esglésies. Al propi temps eren cremats a les fogueres la pràctica totalitat dels misteris de la Setmana Santa. Els passos de La Salle es cremen al pati del col·legi i els de Natzaret al costat de l’església. Aquells dies, entre el 21 i el 22 de juliol de 1936, van ser també cremats els altars i objectes litúrgics de l’església de San Miquel del Pla, que passà a convertir-se en magatzem agrícola. De la destrucció només es salvà el pas fundacional dels Natzarens, que estava a casa Salas, i el misteri El Cirineu, que es guardava en un recinte privat al carrer Escrivanies Velles. Però la imatge del Natzaré que presidia el primer, com que es custodiava a l’església de Natzaret, es va perdre. Del Crist de la Sang només en restà un fragment de la cara. Dos confrares del Gremi de Pagesos, Ramon Gibert i Andreu Dasca, salvaren el Crist del Sant Sepulcre, aquest darrer també custodià el calze de Sant Llorenç, dos preuats objectes que es salvaren de la seva segura destrucció.

ANY 1937

Es evident que durant la guerra i en zona republicana, la processó no es va poder celebrar; l’ànim de la gent i la delicada situació política feien impossible ni tal sols les mínimes expressions religioses de culte en els dies sants. No obstant això, el Divendres Sant de l’any 1937 va caure el dia 22 de març, ens arriba un colpidor relat de la ploma de Mn. Salvador Ramon, qui dona testimoniatge d’una processó particular que interiorment celebraren alguns anònims tarragonins recorrent silenciosament i de manera individual l’itinerari pel qual tants anys havia transcorregut la processó del Sant Enterrament.

ANY 1938

Aquest any per Setmana Santa la situació havia empitjorat i la majoria de tarragonins pernoctava fora de la ciutat, ja que hi havia bombardejos continuats. Per això aquell any va ser temps de celebració íntima i familiar de les festivitats religioses.

ANY 1939

Els primers quinze dies de l’any, la ciutat va romandre sota el Govern de la República, per tant les esglésies mantenien la seva funció assignada per les autoritats republicanes; les col·lectivitzacions eren encara vigents. El 14 de gener un ban ordena l’evacuació voluntària de la ciutat. El mateix dia, a la tarda, la gent comença a forçar les portes de les esglésies convertides en magatzems d’aliments. El dia 15, a les tres de la tarda, la ciutat queia en poder de les tropes nacionals de Franco, la qual cosa significava el fi de la guerra a Tarragona.

La desfeta havia estat gairebé total. La persecució religiosa s’havia endut pràcticament tot el que configurava la Setmana Santa. Però l’esperit dels tarragonins fou superior al de la destrucció. Van fer ressorgir de les cendres de l’odi la tradició dels dies Sants. Així s’improvisà de la manera més inversemblant una processó i uns actes que mesos abans semblaven condemnats a no poder-los veure mai més.

La Setmana Santa tornà a celebrar-se, volent oblidar la desgracia recent de tanta gent morta en una guerra i una persecució inqualificable. Sorgien noves iniciatives i la represa es feia efectiva en mig del dol i el dolor de tantes famílies, de tantes vídues i orfes. Malgrat les limitacions, la Setmana Santa restaurada significà el retorn d’una pau volguda durant molt de temps. Evocar els dies difícils de la represa de les processons com exercicis de pietat y de reflexió ben necessaris en aquells moments quan un nou règim s’estava implantant al país. Però, més enllà dels fets polítics, la Setmana Santa de Tarragona es recuperà gràcies a la ferma voluntat de comunitat cristiana de la ciutat, influïda per un esperit de redreçament, que ens evoca el temps de l’església primitiva durant les persecucions.

La primera reunió de la Junta de la Sang després de la persecució es produeix el dia 26 de febrer de 1939, i en ella es dona compte de la recuperació d’un fragment del cap del Sant Crist de la Sang i la recuperació de l’església. El dia 15 de març es convocava la primera reunió, després de la guerra, de la Congregació de la Soledat. El nou marc polític permeté a la Germandat de Jesús Natzaré recuperar el títol de “Reial”. Aquell any els Natzarens començaren a vincular l’església de Sant Miquel del Pla a la seva història, quan se’ls va oferir el temple com a seu social, proposta que no prosperà. Aquesta antiga església tarragonina es restaurà i s’obrí de nou al culte, tenint-ne cura la Congregació de les Filles de Maria.

Pel que fa a la processó del Divendres Sant o San Enterrament, donades les dificultats de tot tipus en un moment tant delicat, s’hi permet anar-hi sense vesta. Surt la bandera de la Sang. Fou una processó molt especial. Junt als pocs elements de la comitiva salvats de la destrucció, se’n improvisaren altres com el pas de la Pietat, que es va fer amb una talla de Lluís Bonifaç, que es custodiava al Palau Arquebisbal. Va sortir el Sant Crist de la sagristia de l’església de Constantí. La Dolorosa del Sant Crist de la Salut de la Catedral va substituir a la Soledat cremada. El 4 d’abril tingué lloc la benedicció del Jesús Natzaré de Salvador Martorell, amb la qual cosa es tornava a completar el misteri del seu nom.

La processó va sortir del carrer de Sant Anna al de Mercería i fins al carrer Major per a tornar a la Catedral.

El Diumenge de Rams de 1939, dins dels actes de la Setmana Santa, tingué lloc la reconciliació del Cementiri de la ciutat, profanat per la revolució i la persecució religiosa, durant el Vía Crucis de la Sang.

A primers de maig, la Sang encarregava a Salvador Martorell la talla del nou Sant Crist d’aquesta Congregació. Aquest any es prodigaren les reunions de les confraries per tal de donar forma a les properes processons i celebracions de la Setmana Santa. El 4 de juny se celebrà una junta general de la Sang, que fixà la quota anual en 15 pessetes i la voluntària en  30 ptes. L’agost següent l’edifici de la Salle era retornat als germans. El 14 de desembre tenia lloc una reunió a Ràdio Tarragona per tractar d’organitzar la “Hermandad de Nuestro Padre Jesús de la Pasión”, que a primers d’octubre havia endegat les gestions per a la construcció del pas de la germandat, per part de l’escultor Felipe Coscolla, signant-se el contracte amb l’artista el 28 de novembre. El nom del pas seria el “Nazareno con la Cruz a cuestas”. Aquesta obra resultaria ser pòstuma; l’artista va morir poc temps després d’acabar-la.

PASOS CREMATS I DESTRUÏTS

1.- L’oració de l’hort (1911), obra de l’artista barceloní Agulló, Antics Alumnes dels Germans de les Escoles Cristianes.

2.- La presa de Jesús, de l’escultor Josep Llimona, Antics Alumnes dels Germans de les Escoles Cristianes.

3.- Sant Ecce Homo (1918), de l’escultor barceloní J. Rius, Germandat del Sant Ecce Homo.

4.- El Descendiment, “La Pietat”, Gremi de Pagesos.

5.- El Sant Sepulcre, de qual se’n va salvar la imatge  del Crist jacent, de la Congregació de la Sang.

6.- El Sant Crist de la Sang (1617), de Benet Baró, del que se’n salvà de la crema un tros del cap, Congregació de la Sang.

7.- El Crist de la Humiliació, obra de Garrigós, que anava entre les files dels penitents, Congregació de la Sang.

8.- La Flagel·lació, (1914), obra dels tallers Campeny de Barcelona, que acompanyaven els aspirants de la Congregació de la Sang.

9.- La Soledat, que acompanyaven els congregants més antics, Congregació de la Sang.

10.- El Sant Enterrament (1713), construït per Isidre Espinal, restaurat per Vicenç Roig, atribuït per alguns a Bonifàs. Del Gremi de Marejants.

+ Fou destruïa, també, la vestimenta dels armats.

+ De la desfeta només se’n lliurà  la Reial Germandat de Jesús Natzaré, que aconseguí salvar els dos passos, la caiguda de Jesús al carrer de l’Amargura i Jesús amb la creu, tret de la imatge d’aquest darrer pas que també fou destrossada.

Francesc Basco Gracià. Periodista. (Del llibre inèdit EL SANT ENTERRAMENT)

 

ELS MÀRTIRS DEL SEGLE XX A L’ARQUEBISBAT DE TARRAGONA

ELS MÀRTIRS DEL SEGLE XX A L’ARQUEBISBAT DE TARRAGONA

ELS MÀRTIRS DEL SEGLE XX A L’ARQUEBISBAT DE TARRAGONA

Amb motiu de l’Any Jubilar de sant Fructuós, recentment clausurat,  l’editorial Escua de Barcelona acaba d’editar un llibre titulat MÁRTIRES DEL SIGLO XX a l’arquebisbat de Tarragona, escrit pel periodista Francesc Basco Gracià, el qual, al llarg de 800 pàgines, recull la persecució religiosa a l’arquebisbat de Tarragona durant la Guerra Civil (1936-1939).
El llibre s’inicia amb una poesia de mossèn Josep Colom Alsina (El temple flamejant), escrita a la presó de Montblanc poc abans de morir assassinat. El primer capítol descriu la vida de l’església de Tarragona en la clandestinitat, conté la llista de sacerdots diocesans immolats, els perseguits i les foses comunes descobertes. Després tracta amb profunditat la vida de Salvador Rial, vicari general, “víctima de nacionales y republicanos”. La seva peripècia al vaixell – presó Río Segre, la situació dels sacerdots perseguits que no havien mort, el programa de reconstrucció material i espiritual de l’arxidiòcesi, el projecte pastoral, el problema escolar, l’informe al cardenal Pacelli sobre la vida religiosa a la província eclesiàstica, el comitè catòlic d’ajut a la població civil, la declaració de Rial davant el jutge militar franquista, el seu viatge a França, Suïssa i Itàlia i les conversacions amb el Vaticà, les pressions del ministre Irujo, l’ús de la llengua catalana als temples i un interessant informe sobre els motius del fracàs electoral de les dretes catalanes durant la República.
Després descriu la vida i la mort de Jaume Hilari, germà de les Escoles Cristianes, el primer sant de la persecució religiosa, condemnat pel Tribunal Popular de Tarragona “porque sabía latín y enseñaba la Religión católica a los niños fascistas”, immolat a la muntanya de l’Oliva de Tarragona. En realitat estava sort i feia de pagès al col·legi San Josep de Cambrils. També descriu la vida i la mort en olor de santedat  del bisbe màrtir, Manuel Borràs, obligat a abandonar Tarragona cap a Poblet amb el cardenal Vidal i Barraquer, amb la declaració davant el jutge d’un dels responsables de l’assassinat. Fou immolat y el seu cos cremat al Coll de Lilla. Encara avui, no s’han trobat les seves restes mortals.
La columna vertebral del llibre radica en els 146 sacerdots i religiosos màrtirs inclosos en el procés de beatificació del bisbe Borràs: 68 sacerdots diocesans, 7 carmelites descalços, 20 benedictins de Montserrat, 1 caputxí, 7 missioners del Cor de Maria, 39 germans de les Escoles Cristianes i 4 religiosos de la Fraternitat Terciaria Carmelitana de la Enseñanza. Demés inclou uns vuitanta sacerdots immolats que no figuren en el procés del bisbe Borràs, per manca de documentació acreditativa del seu martiri. L’arquebisbat de Tarragona ha obert un nou procés de beatificació en el qual inclourà alguns seglars.
Un capítol important del llibre és la immolació a Calafell de quinze hospitalaris de sant Joan de Déu, ja beatificats, que es dedicaven a cuidar nens malalts i desvalguts,  a base d’almoines de bones persones; així com la immolació de set hospitalaris colombians a Barcelona, quan se’n anaven cap al seu país amb els documents en regla, i el testimoni de l’ambaixador de Xile. També s’inclouen altres religiosos assassinats aquí tal com el jesuïtes de Tarragona, els del col·legi sant Gabriel de Valls, les germanes Carmelites de la Caritat (Joaquina Vedruna), les Carmelites Descalces de Vila-rodona, les carmelites de Tarragona assassinades a Barcelona i els religiosos de la Sagrada Família de Reus.
La narració de la vida dels detinguts (sacerdots, religiosos i seglars catòlics) als vaixells – presó ancorats al port de Tarragona, apressats per motius religiosos o polítics, es espellonant; amb la missa secreta de matinada a les bodegues. Salvador Rial, el vicari general, s’hi va passar deu mesos i aconseguí sortir-ne amb vida. Allí es van produir 218 assassinats durant els primers tres mesos de la guerra en les cèlebres “sacas”. El dia 25 d’agost de 1936 es van fer quatre “sacas” amb un total de 70 víctimes. Són especialment emotives les del 28 d’agost i l’11 de novembre del mateix any. Al final s’inclou una relació de detinguts, empresonats al “Río Segre”.
El llibre acaba amb un capítol de testimonis de persones que van viure i patir directament el drama de la persecució religiosa, entre els que destaca el de Miquel Puñet Masip, que relata l’assassinat del seu pare, Enric Puñet Barceló, juntament amb dos sacerdots i quatre seglars de Mont-roig del Camp, així com el testimoni del que fou ministre de Treball de la República, José Oriol Anguera de Sojo, entre d’altres.
L’annex recull una relació de les 1.500 persones de la província de Tarragona assassinades durant el Govern del font popular (1936-1939), així com els escriptors i periodistes que van patir la mateixa sort a les comarques tarragonines.